On the work of buyer . If you need olive oil, wine or food from Spain write to winesinform@gmail.com

See some products and prices (Excel file) at www.winesinform.com/OfertaPublicaBodegasWeb.xls

Importer Sheet and Winery Sheet: Advises

Sobre el trabajo de comprador . Si necesita aceite de oliva, vino o alimentos de España escriba a winesinform@gmail.com

Vea algunos productos y precios (Hoja Excel) en www.winesinform.com/OfertaPublicaBodegasWeb.xls

Ficha de importador y Ficha de bodega: Consejos


jueves, 18 de febrero de 2016

OPINIÓ: De peus al decantador. Empar Moliner

OPINIÓ

De peus al decantador

He trepitjat zones, com Toro, on mamen (en tots els sentits) el vi des de petits. Fa enveja. A les ferreteries hi veus aparells per fer-se el vi a casa. A qualsevol bar lleig amb taulell d’acer inoxidable hi ha copes Riedel...




Veig cada dia al celler del meu amic com el nom d’una ampolla de vi pot ser definitiu perquè algú la compri. A banda del preu, esclar. Un nom simpàtic i desenfadat fa pensar al consumidor encara poc entrenat que allò deu estar fet amb ganes. Que deu ser “divertit”. No passa a tot arreu, això, esclar. Les etiquetes del vi de Bordeus, per exemple, són clàssiques i si deixessin de ser clàssiques cap de nosaltres (i cap bordelès) ho entendria. Les etiquetes de Bordeus “han” de ser així. Amb aquest toc antigot. 
He trepitjat zones, com Toro, on mamen (en tots els sentits) el vi des de petits. Fa enveja. A les ferreteries hi veus aparells per fer-se el vi a casa. A qualsevol bar lleig amb taulell d’acer inoxidable hi ha copes Riedel (no es concep cap altra idea) i als prestatges, ampolles buides i memorables de la zona. Allà, esclar, tampoc no cal innovar amb els noms de les ampolles de vi, ni amb les etiquetes. Tothom “vol” aquell vi, perquè -com el menjar de casa teva- és el que coneixen i el que els agrada. I és ben de veritat que estimen aquell vi i no cap altre. No els vinguis amb un borgonya o amb algun sirà australià, que no l’entendran. Em direu que simplifico i tindreu raó. Estic parlant, però, de la població “normal”, no pas dels experts o dels que s’hi dediquen. La població “normal” (els avis i els joves, les senyores pones i els senyors pepets) sap el que li agrada, que és allò. Als llocs on això no passa, com a Catalunya, toca buscar-se la vida per fer que els consumidors autòctons vulguin vi autòcton.
Que sigui bo i ben fet no serveix de gaire, perquè hi ha qui té prejudicis. S’ha de distingir el producte d’alguna manera: amb un nom curiós i una etiqueta boja. Però a més a més, jo diria que és molt important que els viticultors busquin, entre els compradors, les dones. Estic convençuda que el consum de vi català per part de consumidors catalans passa per ensenyar el producte a les dones. 

Tinc amigues que no hi entenen de vi, però, en canvi, el que tenen és molt ganes d’entendre-hi. I tenen una cosa molt important. Un gran nas. Em sorprenc sempre quan faig ensumar copes a dones que no estan ficades en aquest món, perquè noten olors encertadíssims. Deu ser que quan has estat embarassada el teu cos -me’n recordo molt bé- detecta qualsevol olor i l’amplifica.
“I de què serveix tenir un gran nas? ”em direu. Doncs de molt. L’experiència em diu que quan a algú li has deixat ensumar una copa i en aquesta copa hi ha reconegut la clara punxada d’acupuntura d’una aroma, s’ha rendit i s’ha emocionat. I llavors, té ganes de continuar. 

Si jo manés, dedicaria un pressupost a fer tastos per a dones, com les reunions de tuper ware. Faria classes senzilles però rigoroses, perquè de vegades, als cursos de tast et fa tanta por fer el ridícul que no dius res per por de ficar-te de peus al decantador. Recordo el meu primer curs de tast. El professor deia: “Veieu que aquest vi és més vell?”, i nosaltres, pobres, no vèiem res. “Noteu gust de regalèssia?”, preguntava. I nosaltres no la notàvem. Per notar gust de regalèssia has de tenir molt present el gust de la regalèssia. Si un botiguer munta un curs de tast per a les clientes, tindrà clientes fidels. N’estic convençuda. 
Tot sovint deixo que la meva filla, de vuit anys, ensumi les copes de la taula amb els ulls tancats. Quin és el blanc i quin és el negre? M’ho pot dir. De què sents olor? Primer deia “de vi”. Ara diu moltes coses. Li deixo mullar els llavis per les festes. El vi és aliment. Espero que quan serà gran i vagi als restaurants, quan el cambrer pregunti qui tastarà, ella digui: “Jo”.

Orígen informació: Cupatges.cat

No hay comentarios:

Publicar un comentario