Priorat amb mar
El copropietari del celler Vall Llach diu que el Mas de la Rosa 2013, el millor de Catalunya (exaequo) als Premis Vinari 2016, "ofereix honestedat i territorio"
Cantautor icònic, d’esquerres, revolucionari; diputat, independentista; impulsor d’una fundació solidària i d’un celler al Priorat. Així és Lluís Llach (Girona, 1948), que rep Vadevi.cat al Parlament per a parlar de vi, de les revolucions vitivinícoles al Priorat i de Porrera, on als anys noranta hi va fundar el celler Vall Llach. Precisament d'aquest celler en va sortir el millor vi de Catalunya (exaquo) dels Premis Vinari 2016, el Vi de Finca Mas de la Rosa 2013.
Li canvia la percepció del vi després d’un reconeixement així?
En absolut, el Mas de la Rosa sempre ha estat del millor que fem al celler. A mi no em sorprèn que hagi agradat tant, el que em sorprendria és que passés desapercebut.
Quin és el secret?
A un lloc com el Priorat, el territori sempre acaba prenent la paraula. Mas de la Rosa és una finca molt especial, un coster amb sòl pedregós i vinyes velles de l’època post fil·loxèrica. La seva propietària, Carme Bargalló, ens va dir que no tenia ningú que la seguís, i ens va demanar que li cuidéssim la vinya. Vam tenir clar que ho faríem i ens la vam quedar.
Ens falta un pas. Abans de comprar terres, Lluís Llach aterra a Porrera i decideix fundar un celler. Què li fa prendre aquesta decisió?
A principis dels 90 em van condemnar a mort [diu referint-se a un càncer que li van detectar] i vaig pensar que Porrera era el millor lloc per esperar el que fos que havia de venir. Mai va passar res, com podeu veure (riu), però un cop allí vaig recuperar el petit patrimoni que m'havia deixat la meva mare i hi vaig plantar 4.000 ceps. Un bon dia va venir a veure'm l’Enric Costa, a qui coneixia des de feia molts anys, i em va proposar fer alguna cosa plegats. L'any 1997 vam fundar el celler Vall Llach.
Aquesta és la metxa que encén la revolució del vi a Porrera?
No, tot això ve d'abans, i són els mateixos vilatans qui en tenen el mèrit. Tot i així, res no va ser fàcil i, si ja era complicat fins llavors, l’any 1994 hi va haver una gran inundació que ho va empitjorar tot. Hi havia un desànim generalitzat i potser per això o perquè en aquell moment no veien més alternatives, aquells avis ens van fer cas quan el Josep Lluís Pérez i jo els vam reunir a la cooperativa de Porrera i els va dir que calia començar de nou amb noves regles del joc.
Quina va ser la fórmula màgica?
En aquella època ja havia fet alguns contactes amb els Cinc Magnífics [René Barbier, Josep Lluís Pérez, Carles Pastrana, Daphne Glorian i Álvaro Palacios], sobretot amb en Pérez, i la nostra preocupació era que el Priorat esdevingués pasto d’inversió forana. El pagès estava descapitalitzat i poques famílies podien viure de la terra en bones condicions. Després de moltes reunions, vam trobar la solució: provocaríem una pujada de preus perquè el pagès es guanyés bé la vida, cosa que, a la llarga, garantiria una estructura de cellers familiars al Priorat i la socialització de l’aventura del vi més enllà de les cases que fins llavors s’ho podien permetre.
I aquí neix la iniciativa Cims de Porrera?
Sí, la posem en marxa amb els socis de la Cooperativa amb l'objectiu de millorar les condicions de vida del pagès. I així va ser: en 4 anys vam passar de pagar de 40 a 60 pessetes el quilo, a 650.
Un increment del 1000%?
Això era el primer pas per a millorar la qualitat del producte. Quan es paga bé, el pagès entén els conceptes de qualitat, exclusivitat, territori...; però si cobra 40 pessetes, serà impossible evitar que vulgui fer molta producció. Conec una família que cobrava 400.000 pessetes l’any i en 3-4 anys va passar a guanyar-ne 4,5 milions, i tot perquè va començar a explotar i a vendre bé el vi. Vet aquí quin canvi més radical.
I després hi ha una altra cosa: en aquest punt, el pagès del Priorat s'adona que té un lloc al món i que depèn d’ell mantenir-lo. Abans això era impensable, però ara tenen clar que la responsabilitat no és del "Lluïset o del Renerito" sinó seva. I el fet que el pagès hi cregui, afavoreix que la qualitat sigui quelcom sostenible. En canvi, una jugada comercial que només s’aprofités de les circumstàncies del moment, acabaria desapareixent ràpidament.
Però el canvi arriba per quedar-se...
Actualment a Porrera hi ha 20 cellers en un municipi de 400 habitants. I són cellers indestructibles que han aguantat el pas dels anys sense haver d'abaratir la qualitat (amb un esforç familiar, evidentment), i això és importantíssim. De cop i volta, l'aventura del vi és una aventura humana i social. És un somni que quan el penses sobre paper et sembla que et farà ensopegar, però que malgrat tot, acaba funcionant. És una de les coses que he fet de les quals em sento més content.
Ja els ha esmentat en algun moment, però quedem-nos un moment a Gratallops, on s’hi viu una revolució similar amb altres protagonistes.
Feia temps que seguia la seva història i és cert que a Porrera vam aprofitar la revolució enològica que estava veient la comarca per fer una revolució econòmica mai vista al poble i que seria d’enorme importància. Amb els Magnífics ens veiem sovint, m'aconsellaven, em van ensenyar moltes coses. Mai et veien com un adversari i això és intel·ligent. Tu treballes, dones personalitat al teu producte i tot és benvingut. Recordo que li deia al René Barbier: "Jo no sé fer vi", i ell em responia: "T’equivoques, el vi és filosofia".
Està clar que el Priorat ha fet els deures i s’ha posicionat al món com una de les millors regions vitivinícoles. Què pensa de les altres zones elaboradores de Catalunya, on des de fora se’ls retrau que "s’hagin adormit"?
Crec que estem en el camí de superar vells complexos i que s’estan fent les coses bé. Deixar-ho tot a opinions foranes és un gran error, perquè el vi català té prou categoria, prou nivells de venda i prou expectatives de futur perquè hi hagi una crítica pròpia, amb personalitat, i perquè ningú ens vingui a explicar què hem de fer.
A més, crec que s’ha de ser intel·ligent i aprofitar la pujada que viu el vi al Priorat perquè el sector millori també a d’altres zones. El Priorat ha ajudat a entendre, malgrat certs interessos, que la política del petit, d’una comarca, és el secret per donar sostenibilitat a l’agricultura, que estava molt fotuda, i que a través del vi es pot trobar una complementarietat territorial importantíssima.
Tot i això, el consum intern de vi català és baix i costa que creixi. Cal treballar per canviar aquesta tendència o mirar cap enfora i exportar?
Quan vam començar aquest projecte, m’obsedia fer un vi de qualitat i no un vi d’autor. No és el vi de Lluís Llach, qui el fa és l’Albert Costa i el seu equip, i en cap cas volíem aprofitar-nos del nom per vendre a Catalunya. Hi vam pensar molt, i finalment vam decidir prioritzar l’exportació fins al punt que un 80-90% del nostre vi se n’anava als Estats Units, Alemanya i Suïssa.
Us explicaré una curiositat relacionada amb això que parlem. Als inicis del projecte, van venir a veure'ns dos exportadors, un alemany i un americà, interessats pels vins del celler. Quan ens van preguntar el preu, ens vam adonar que no en teníem ni idea. Un ens va dir: jo, a Alemanya, l’he de vendre a tal preu; l'americà va fer el mateix. I aquell preu, una mica rebaixat, va acabar sent el preu del Vall Llach i de l'Embruix. El mercat va marcar –mai millor dit- el preu del nostre vi.
Preus que en el cas del Mas de la Rosa, per posar un exemple, s’apropa als 100 euros. Què paguem amb un preu així?
El producte resultant de la màxima exigència. Nosaltres ho hem dit sempre, oferim honestedat i territori, sense trampa. És possible que ni l’Enric ni jo no haguéssim pagat mai 1.000 pessetes per una ampolla de vi, però som conscients del que fem i el que volem: vins de vila, exclusius, únics. Vins per la degustació més que per consum. Un Vall Llach no l'obris per dinar ni en busquis el millor maridatge. Ara, si vols fer-te un homenatge, posa-te'n una copa i tingues clar que passaràs una bona estona. Aleshores, aquest vi serà perfecte i et diria que encara hauràs pagat poc!
Aquesta explicació lliga amb la nova classificació dels vins del Priorat. Què en pensa?
Si les classificacions es justifiquen amb les necessitats que marca el territori, em sembla una iniciativa fantàstica. I en aquest cas, és així. Cada territori té peculiaritats que el diferencia de la resta. Si no, com s’explica que Gratallops sigui zona de garnatxes i Porrera es conegui sobretot per les carinyenes –de les millors del món, i no ho dic només jo-, si tan sols ens separen uns pocs quilòmetres?
Per quan un Vall Llach a l’Empordà?
Crec que l’Empordà té un futur meravellós. No ho dic només perquè jo sigui un empordanès xovinista, sinó perquè la seva orografia i clima garanteix al vi unes condicions molt especials i úniques. Jo sempre dic que l’Empordà és un Priorat amb mar. Dit això, no em veig fent cap altre celler, jo no hi entenc, de vins!
Comentari de Wines Inform Assessors:
Sempre és molt interessant quan els productors saben explicar l'essència del seu projecte i la seva historia. Es veu el present des de els dubtes que sorgeixen en el passat
Wines Inform Assessors
Origen informació : Vadevi.cat
Li canvia la percepció del vi després d’un reconeixement així?
En absolut, el Mas de la Rosa sempre ha estat del millor que fem al celler. A mi no em sorprèn que hagi agradat tant, el que em sorprendria és que passés desapercebut.
Quin és el secret?
A un lloc com el Priorat, el territori sempre acaba prenent la paraula. Mas de la Rosa és una finca molt especial, un coster amb sòl pedregós i vinyes velles de l’època post fil·loxèrica. La seva propietària, Carme Bargalló, ens va dir que no tenia ningú que la seguís, i ens va demanar que li cuidéssim la vinya. Vam tenir clar que ho faríem i ens la vam quedar.
Ens falta un pas. Abans de comprar terres, Lluís Llach aterra a Porrera i decideix fundar un celler. Què li fa prendre aquesta decisió?
A principis dels 90 em van condemnar a mort [diu referint-se a un càncer que li van detectar] i vaig pensar que Porrera era el millor lloc per esperar el que fos que havia de venir. Mai va passar res, com podeu veure (riu), però un cop allí vaig recuperar el petit patrimoni que m'havia deixat la meva mare i hi vaig plantar 4.000 ceps. Un bon dia va venir a veure'm l’Enric Costa, a qui coneixia des de feia molts anys, i em va proposar fer alguna cosa plegats. L'any 1997 vam fundar el celler Vall Llach.
|
Aquesta és la metxa que encén la revolució del vi a Porrera?
No, tot això ve d'abans, i són els mateixos vilatans qui en tenen el mèrit. Tot i així, res no va ser fàcil i, si ja era complicat fins llavors, l’any 1994 hi va haver una gran inundació que ho va empitjorar tot. Hi havia un desànim generalitzat i potser per això o perquè en aquell moment no veien més alternatives, aquells avis ens van fer cas quan el Josep Lluís Pérez i jo els vam reunir a la cooperativa de Porrera i els va dir que calia començar de nou amb noves regles del joc.
Quina va ser la fórmula màgica?
En aquella època ja havia fet alguns contactes amb els Cinc Magnífics [René Barbier, Josep Lluís Pérez, Carles Pastrana, Daphne Glorian i Álvaro Palacios], sobretot amb en Pérez, i la nostra preocupació era que el Priorat esdevingués pasto d’inversió forana. El pagès estava descapitalitzat i poques famílies podien viure de la terra en bones condicions. Després de moltes reunions, vam trobar la solució: provocaríem una pujada de preus perquè el pagès es guanyés bé la vida, cosa que, a la llarga, garantiria una estructura de cellers familiars al Priorat i la socialització de l’aventura del vi més enllà de les cases que fins llavors s’ho podien permetre.
I aquí neix la iniciativa Cims de Porrera?
Sí, la posem en marxa amb els socis de la Cooperativa amb l'objectiu de millorar les condicions de vida del pagès. I així va ser: en 4 anys vam passar de pagar de 40 a 60 pessetes el quilo, a 650.
Un increment del 1000%?
Això era el primer pas per a millorar la qualitat del producte. Quan es paga bé, el pagès entén els conceptes de qualitat, exclusivitat, territori...; però si cobra 40 pessetes, serà impossible evitar que vulgui fer molta producció. Conec una família que cobrava 400.000 pessetes l’any i en 3-4 anys va passar a guanyar-ne 4,5 milions, i tot perquè va començar a explotar i a vendre bé el vi. Vet aquí quin canvi més radical.
I després hi ha una altra cosa: en aquest punt, el pagès del Priorat s'adona que té un lloc al món i que depèn d’ell mantenir-lo. Abans això era impensable, però ara tenen clar que la responsabilitat no és del "Lluïset o del Renerito" sinó seva. I el fet que el pagès hi cregui, afavoreix que la qualitat sigui quelcom sostenible. En canvi, una jugada comercial que només s’aprofités de les circumstàncies del moment, acabaria desapareixent ràpidament.
|
Però el canvi arriba per quedar-se...
Actualment a Porrera hi ha 20 cellers en un municipi de 400 habitants. I són cellers indestructibles que han aguantat el pas dels anys sense haver d'abaratir la qualitat (amb un esforç familiar, evidentment), i això és importantíssim. De cop i volta, l'aventura del vi és una aventura humana i social. És un somni que quan el penses sobre paper et sembla que et farà ensopegar, però que malgrat tot, acaba funcionant. És una de les coses que he fet de les quals em sento més content.
Ja els ha esmentat en algun moment, però quedem-nos un moment a Gratallops, on s’hi viu una revolució similar amb altres protagonistes.
Feia temps que seguia la seva història i és cert que a Porrera vam aprofitar la revolució enològica que estava veient la comarca per fer una revolució econòmica mai vista al poble i que seria d’enorme importància. Amb els Magnífics ens veiem sovint, m'aconsellaven, em van ensenyar moltes coses. Mai et veien com un adversari i això és intel·ligent. Tu treballes, dones personalitat al teu producte i tot és benvingut. Recordo que li deia al René Barbier: "Jo no sé fer vi", i ell em responia: "T’equivoques, el vi és filosofia".
Està clar que el Priorat ha fet els deures i s’ha posicionat al món com una de les millors regions vitivinícoles. Què pensa de les altres zones elaboradores de Catalunya, on des de fora se’ls retrau que "s’hagin adormit"?
Crec que estem en el camí de superar vells complexos i que s’estan fent les coses bé. Deixar-ho tot a opinions foranes és un gran error, perquè el vi català té prou categoria, prou nivells de venda i prou expectatives de futur perquè hi hagi una crítica pròpia, amb personalitat, i perquè ningú ens vingui a explicar què hem de fer.
A més, crec que s’ha de ser intel·ligent i aprofitar la pujada que viu el vi al Priorat perquè el sector millori també a d’altres zones. El Priorat ha ajudat a entendre, malgrat certs interessos, que la política del petit, d’una comarca, és el secret per donar sostenibilitat a l’agricultura, que estava molt fotuda, i que a través del vi es pot trobar una complementarietat territorial importantíssima.
Tot i això, el consum intern de vi català és baix i costa que creixi. Cal treballar per canviar aquesta tendència o mirar cap enfora i exportar?
Quan vam començar aquest projecte, m’obsedia fer un vi de qualitat i no un vi d’autor. No és el vi de Lluís Llach, qui el fa és l’Albert Costa i el seu equip, i en cap cas volíem aprofitar-nos del nom per vendre a Catalunya. Hi vam pensar molt, i finalment vam decidir prioritzar l’exportació fins al punt que un 80-90% del nostre vi se n’anava als Estats Units, Alemanya i Suïssa.
Us explicaré una curiositat relacionada amb això que parlem. Als inicis del projecte, van venir a veure'ns dos exportadors, un alemany i un americà, interessats pels vins del celler. Quan ens van preguntar el preu, ens vam adonar que no en teníem ni idea. Un ens va dir: jo, a Alemanya, l’he de vendre a tal preu; l'americà va fer el mateix. I aquell preu, una mica rebaixat, va acabar sent el preu del Vall Llach i de l'Embruix. El mercat va marcar –mai millor dit- el preu del nostre vi.
|
Preus que en el cas del Mas de la Rosa, per posar un exemple, s’apropa als 100 euros. Què paguem amb un preu així?
El producte resultant de la màxima exigència. Nosaltres ho hem dit sempre, oferim honestedat i territori, sense trampa. És possible que ni l’Enric ni jo no haguéssim pagat mai 1.000 pessetes per una ampolla de vi, però som conscients del que fem i el que volem: vins de vila, exclusius, únics. Vins per la degustació més que per consum. Un Vall Llach no l'obris per dinar ni en busquis el millor maridatge. Ara, si vols fer-te un homenatge, posa-te'n una copa i tingues clar que passaràs una bona estona. Aleshores, aquest vi serà perfecte i et diria que encara hauràs pagat poc!
Aquesta explicació lliga amb la nova classificació dels vins del Priorat. Què en pensa?
Si les classificacions es justifiquen amb les necessitats que marca el territori, em sembla una iniciativa fantàstica. I en aquest cas, és així. Cada territori té peculiaritats que el diferencia de la resta. Si no, com s’explica que Gratallops sigui zona de garnatxes i Porrera es conegui sobretot per les carinyenes –de les millors del món, i no ho dic només jo-, si tan sols ens separen uns pocs quilòmetres?
Per quan un Vall Llach a l’Empordà?
Crec que l’Empordà té un futur meravellós. No ho dic només perquè jo sigui un empordanès xovinista, sinó perquè la seva orografia i clima garanteix al vi unes condicions molt especials i úniques. Jo sempre dic que l’Empordà és un Priorat amb mar. Dit això, no em veig fent cap altre celler, jo no hi entenc, de vins!
Comentari de Wines Inform Assessors:
Sempre és molt interessant quan els productors saben explicar l'essència del seu projecte i la seva historia. Es veu el present des de els dubtes que sorgeixen en el passat
Wines Inform Assessors
Origen informació : Vadevi.cat
