Doble ració d'amor

a peu de carrer

Doble ració d'amor

Dissabte, 29 de gener del 2011 Joan Barril


De tant en tant m'aturo al Lucio. Es tracta d'un bar dels d'abans, en aquella cantonada prodigiosa entre els carrers de Tamarit, Mistral i Viladomat. A la barra de marbre del Lucio s'hi sent la calidesa dels temps antics, quan les escopinyes i les anxoves eren el verdader festí dels diumenges i el vermut més laic acabava sent batejat per aquell prodigi de la física que encara són les estranyes ampolles de sifó, anomenades així en honor al mecanisme que porta l'aigua carbònica des de la base al canó. Lucio, barba grisa, amb ulleres del 68, és un entusiasta tranquil. Sap apreciar el líquid contingut en una ampolla, però també la forma del vidre de les ampolles. A l'interior del seu petit establiment, unes quantes taules el reben per cantar les excel·lències de l'altíssima. Es tracta de Maribel, la seva dona, a qui els comensals s'imaginen com una bibliotecària antiga en qui la passió per l'obra és tan important com el seu manteniment.


Lucio i Maribel, ahir, al seu local del carrer de Viladomat. JOAN PUIG

Pla va deixar escrit el seu testament gastronòmic al seu llibre El que hem menjat. A mi la gastronomia no m'interessa gens. En realitat la gastronomia és una activitat que no m'agrada compartir amb les multituds. D'aquí ve que hagi menjat molt i molt bé però que mai hagi escrit ni conferenciat sobre el que he menjat i el que he begut. La cuina em relaxa i valoro enormement l'elogi dels meus comensals i no em cauen els anells a l'acostar-me als cuiners per agrair-los la correcta elaboració del seu plat. Però la gastronomia forma part de la meva intimitat. Us puc assegurar que hi ha altres coses en aquesta vida que m'agraden més que l'acte de menjar, però per discreció i també per respecte a les parelles, no vaig pel món explicant-les ni encara menys fent ostentació de suposades proeses que ja no es donaran mai més.

Però tornem al Lucio i a la per a mi invisible Maribel. Hi ha moltes maneres de pregonar la bondat dels plats o de cantar la intensitat de l'amor al llarg. Això és el més important de la rebotiga de Lucio. Quan Lucio explica els vuit o 10 plats del dia mai s'oblida dels drets d'autor de Maribel. Quan en parla ho fa amb la fascinació de qui ha tingut l'enorme sort de trobar-la. No tinc en absolut motius per tenir enveja de la felicitat dels altres, però m'agradaria que en algun moment del que encara em queda de vida algú pronunciés el meu nom amb la mateixa intensitat amb què Lucio deixa que el nom de Maribel se li fongui a la boca. La vida no sempre es troba en les coses materials. De vegades n'hi ha prou d'asseure's en una taula per sentir de prop les emocions que crèiem caducades. Tots els Lucios del món, que sens dubte són molt pocs, donen una lliçó als que s'empatxen amb falses autoestimes de fang. En aquest lloc s'assisteix a una advertència permanent semblant a la dels aurigues antics que portaven els herois romans per la Via dels Fòrums Imperials entre els visques de les masses i que tenien per missió recordar al general victoriós que en realitat només era un home.

Potser la vida és un recordatori permanent de la nostra fràgil humanitat, quan l'important ja no són els projectes sinó l'enorme fortuna que fa molts anys passés una Maribel a prop d'un Lucio i que la seva vida no sigui un compromís, sinó un acte d'alegria mútua.

Uns quants Lucios així fan que l'home sigui més persona i també menys mascle.

Origen informació: El Periódico (cat) El Periódico (esp)