Luis Gutiérrez: «A Catalunya hi ha 'riojitis', especialment a Barcelona»
El tastador de Robert Parker explica en què consisteix la seva feina i parla de com veu el sector vitivinícola del país
 |
| El tastador Luis Gutiérrez en una imatge recent - M.R. |
Margalida Ripoll / Salvador Cot
Luis Gutiérrez (Àvila, 1965) és un dels cinc tastadors de Wine Advocate, la revista de Robert Parker, des de fa 3 anys i mig. És el primer no anglosaxó fent aquesta feina i és el responsable de tastar els vins catalans, espanyols, portuguesos, argentins i xilens. Precisament per això aquests dies ha estat a Catalunya i amb el suport de Núria Ruiz, tastadora dels Premis Vinari, hauran passat per les seves mans al voltant de 800 vins, dels quals, 600 rebran la famosa puntuació Parker.
Amb un llenguatge planer i amb la voluntat de fer arribar la passió que sent pels vins a tothom, assegura que té la millor feina del món. Defuig de la pressió que suposa ser conscient que en funció de la seva opinió pot fer buidar el magatzem de qualsevol celler. Es defineix com a tossut i un pèl psicòpata i afirma que el dia que no pugui dir el que vulgui de qualsevol vi deixarà aquesta feina perquè el que més valora és la seva independència. Té clar que a Catalunya i al món, la tendència del sector del vi és aconseguir explicar un territori i la seva singularitat, perquè fer el que fa tothom, diu, ja no té valor.
- El que diu la llista Parker va a missa...
- A veure, Wine Advocate és una guia. Intenta guiar als nostres subscriptors que són amants del vi, però no és un dogma. Els tastadors de Parker donem la nostra opinió i puntuem, però després cadascú fa el que vol. Ara bé, tenim molta responsabilitat perquè l’opinió de la revista és la més citada del món i això no ho perdem de vista.
- I en funció del número màgic que vostè atorga a un vi o un altre pot fer que aquell vi es vengui sol o no es vengui. És conscient de la influència que té en el sector? - Intento no pensar-hi, la veritat. A mi qui em paga el meu sou és el subscriptor de Wisconsin que paga 100 dòlars a l’any per veure que dic jo dels vins. Què és una persona que té un interès i intento recomanar-los i explicar-los. Tu t'has de calibrar amb el paladar de la gent... Si ho pots fer, és quan la meva opinió té valor. No vivim de la indústria del vi i per això som independents. De fet jo tasto a etiqueta vista i si puntuo malament o com no s’esperaven, d’algun celler em deixen de parlar. Faig el que trobo i dono sempre la meva opinió. I el que dia que no pugui fer-ho, plego.
- Què busca en un vi? - El que valora Parker en general és la diversitat i l’estil propi, però no hi ha un "estil Parker". I a mi personalment m’avorreix que tots siguin iguals. Els vins han d’explicar coses, d’on venen, la seva història...
- Aleshores valora especialment l’originalitat?
- No necessàriament. M’interessa un vi original si m’agrada, si em sorprèn, però també m’interessa aquell que fa sempre el mateix vi però que cada any intenta fer-lo millor i s’hi posa i s’hi esforça. Aquesta gent no l’hem de perdre de vista. Al final és una qüestió d’equilibri. El vi convencional pot ser interessant, òbviament.
Fer vi és molt dur, no és una broma, i això s’ha de tenir en compte. Respecto moltíssim qualsevol persona que sigui capaç de fer vi encara que a mi no m’agradi. Costa molt. Hi ha gent que fa molta feina i en general es treballa molt per fer vi. L’equilibri entre la novetat i la bona feina m’interessa. Busco els que fan coses noves, m’agrada, però els que estan pencant per treballar el seu producte i millorar-lo també. Intento mantenir aquest equilibri.
- Com ho fa vostè per mantenir aquest equilibri?- Per tastar, l'entrenament i la pràctica és la clau. Però vaig una mica més enllà i intento entendre els vins. I demano sempre coses. De cada vi que tasto a l’elaborador li demano una fitxa. I a part de les coses bàsiques de l'anyada, de l'elaboració, de les varietats, de la vinya, que per cert és curiós veure com a vegades les mateixes vinyes envelleixen de 5 en 5 anys d’un tast a un altre (riu), una de les primeres preguntes què faig és: "Què és el que pretén?". A més, a mi m’agrada anar a la vinya. Als cellers no tant perquè són tots iguals, però la vinya sí i sobretot fer fotos. D'un amic amb qui viatjava quan era jove que és fotògraf amb els temps vaig aprendre a copsar aquells moments especials que expliquen moltes coses. M'agrada fer fotos. Per això els meus articles sempre en tenen moltes.
- Pel que fa a les varietats li dona valor al debat sobre la recuperació de les autòctones?- Hi ha d’haver de tot i no s'ha de ser taliban. A vegades vendre un vi d’una varietat determinada és vendre un territori i a vegades no. A Rueda se n'han adonat d'això perquè fins ara venien verdejo, quan en realitat el verdejo de Cuenca també ven i no és Rueda. La singularitat és important. Però per altra part, hi ha per exemple, cabernet plantat a algunes denominacions catalanes fa 100 anys que ha evolucionat i això és nota. Al final, el mercat el que vol és l’originalitat perquè si fas el que fa tothom no podràs competir. A mi si em donen un vi de no sé on però que sembla d'un altre lloc, encara que sigui bo, a mi no em quadra. Si l'etiqueta diu Penedès, xarel·lo, 2013 això és el que hi vull trobar. Però un vi no és millor o pitjor en funció de la varietat. Hi ha una mica de talibanisme amb això de les varietats. Un vi no serà més bo per ser d'una varietat recuperada ni per ser vell serà més bo... Hi ha lloc per tot i el més divertit és la diversitat. El que em fregeix i per mi és el més avorrit del món és que tot sigui igual. Em fa enfadar...
- La diversitat, la personalitat, obre la porta a nous consumidors?- I tant que sí! És quan realment descobreixes que els vins de llocs diferents són diferents, quan surt la personalitat dels llocs, quan tens ganes de descobrir-ne de nous perquè saps que potser et trobis coses diferents. És per això que els que ens agrada el vi comencem a pensar a anar més per sota de les denominacions d’origen, perquè són vins amb relat, són d’aquell poble o d’aquella zona, perquè el territori és com és. Clar que aquí construir això que tenen, per exemple, a la Borgonya ens portarà dues generacions... El sistema de les DO està mogut pel volum i el que mana és el que ven més...
- Però aquest relat del vi no sempre és comunica gaire bé, no ho troba?- No comuniquem gaire bé, és cert. I d’això en tenim la culpa una mica tots. És que a vegades ho fem tot massa transcendent. Vaig anar a una jornada de portes obertes al celler d’un amic i hi havia penjat uns cartells de "prohibit corbates" és que perquè necessites una corbata per tastar un vi?... Bé, per això i per moltes altres coses. S’ha de simplificar tot i fer-ho molt més accessible. Ja sé que és molt fàcil dir-ho i difícil de fer. Però és que s’ha perdut l’espontaneïtat del vi. “No bec vi perquè no hi entenc, però ningú diu no menjo carn perquè no hi entenc, hem perdut de vista que el responsable del vi és qui l’ha fet i no qui el pren... Segurament això ve d’enrere, del "vino peleón", del borratxo del poble que inevitablement bevia i perquè era el més barat..., i tot això queda en la memòria col·lectiva. Si hi afegim contraetiquetes del tipus "aquest vi ve dels millors raïms de les nostres millors vinyes"...jo sempre em pregunto i amb els raïms dolents que en fan?
- I a la gent jove com li expliquem el vi?- És la pregunta del milió. A Argentina la gent jove en pren i a Copenhagen i a Sant Francisco... Jo crec que això un dia arribarà aquí però com una moda, tipus la del gintònic i funcionarà i quan passi a la gent del vi se’n quedarà cara de tontos i direm “què ha passat? Què hem fet malament? És que clar, jo a vegades vaig a tastos que penso, no m’estranya que a la gent jove no l’interessi perquè això no pot ser més caspós...
- Vostè publica cada dos mesos la seva opinió sobre 600 vins i els puntua. Com ho fa?- Sóc una mica lent, vaig a 10 per hora, (riu). Tasto de mitjana, 10 vins en una hora. Normalment els agrupo per cellers i a mesura que vaig tastant vaig escrivint el que en penso tal i com s’ha de publicar en anglès. Tinc molta feina i si no ho faig així no arribaria. I en el mateix moment ja els puntuo. Els vins tops, els que veig que estan a dalt de tot els torno a tastar i finalment ajusto les puntuacions. Tinc una escala mental. I en funció d’això i sempre comparant vaig posant el número. Hi ha gent que es pensa que el número surt sol, però és un procés. Tinc una escala mental, sóc enginyer i molt estructurat, i en funció d’aquesta escala mental vaig ajustant i polint les puntuacions. Recordo perfectament els molt bons i els molts dolents. La resta, si no ho tinc molt ben apuntat, no ho puc recordar. Faig jornades de matí i tarda, com a qualsevol altra feina i tret de menjar, quan faig un descans entremig, fumo i prenc cafè. Sóc un tipus normal. I si un vi és dolent es nota de seguida, i si és bo, tres quarts del mateix. És que un vi de 100 punts Parker pràcticament fa que el cor se’t pari!
- Què en pensa que a Catalunya els vins catalans no siguin els més consumits?- Perquè hi ha riojitis, especialment a Barcelona, però també a la resta de l’Estat. I mira que fa anys que Parker ja deia que als vins de Rioja els hi sobrava fusta i ningú li feia cas...Ni a Catalunya ni a Espanya no hi ha una gran cultura del vi, perquè durant molts anys estàvem més preocupats per la subsistència. Estem a pàrvuls o primer d’EGB. És que aquí tot és molt recent. El Priorat, per exemple, que té un prestigi indiscutible a tot el món, es va reinventar al 89, és que fa dos dies! Si ho comparem amb Bordeus que van classificar els seus vins al 1855, la nostra història és molt recent. És que estem parlant d’una glaciació. Per fer canvis en el món del vi a vegades vol dir generacions. De tota manera a Catalunya s’està intentant trobar la diversitat i la singularitat de cada lloc, però clar, és un procés lent i tot just hem començat.
- Cap a on va el món del vi? A Catalunya i al món la tendència, i que quedi clar que això no vol dir que tothom faci el mateix, és a desprendre's de coses. A treure’s maquillatge. Hi ha una tendència a moderar els excessos. Abans pensàvem que "quant més millor" fruita madura, molta fusta, i aquests excessos s’estan moderant. La gent se n’adona que els vins no són tan pesats, se'ls beu millor, en consumeix més i per tant el celler ven més. És que abans hi havia vins que només d’obrir-los et pegaven un cop de puny i en un dinar i entre uns quants no et podies ni acabar una ampolla. Quan a un vi li treus tot el maquillatge apareix la seva personalitat i tots són més interessants.
- Què en pensa dels vins naturals?
M’agrada que la gent faci coses noves, que provi. Està bé qüestionar el que es fa sempre. Perquè és un revulsiu perquè el sector es mogui i ajuda a fer coses noves. Encara que s’equivoquin. Ara bé no es pot justificar tot. A mi el procés d'elaboració no m’interessa tant com el resultat final. El vi ha de ser bo, estigui com estigui fet. Està bé que es baixi el sulfurós, per exemple, perquè crec que és bo reduir la intervenció, però no hem de perdre de vista que el vi en estat natural no existeix. I si el resultat final no queda bé, per mi no hi ha justificació possible.
- I els que no en sabem tant com vostè, com distingim el que és moda que passarà i el que quedarà?- És que això no és feina del consumidor! És el que li deia abans. Miri. Cal explicar el vi, però no tornar-nos bojos. Per això l’enoturisme és tan important. Si t’agrada el vi i trepitges la terra i parles amb la persona que el fa es crea un vincle molt més fort que quan el compres a un botiga. Això és el que enganxa la gent i això fa que la gent tingui criteri. Una ampolla de vi és una foto d’un lloc i d’un moment que a més evoluciona amb el temps però la prova és senzilla. Agafi quatre ampolles de vi per un àpat amb gent i miri quina s'acaba abans. Això, al final, és el que compta!
Amb un llenguatge planer i amb la voluntat de fer arribar la passió que sent pels vins a tothom, assegura que té la millor feina del món. Defuig de la pressió que suposa ser conscient que en funció de la seva opinió pot fer buidar el magatzem de qualsevol celler. Es defineix com a tossut i un pèl psicòpata i afirma que el dia que no pugui dir el que vulgui de qualsevol vi deixarà aquesta feina perquè el que més valora és la seva independència. Té clar que a Catalunya i al món, la tendència del sector del vi és aconseguir explicar un territori i la seva singularitat, perquè fer el que fa tothom, diu, ja no té valor.
- El que diu la llista Parker va a missa...
- A veure, Wine Advocate és una guia. Intenta guiar als nostres subscriptors que són amants del vi, però no és un dogma. Els tastadors de Parker donem la nostra opinió i puntuem, però després cadascú fa el que vol. Ara bé, tenim molta responsabilitat perquè l’opinió de la revista és la més citada del món i això no ho perdem de vista.
- I en funció del número màgic que vostè atorga a un vi o un altre pot fer que aquell vi es vengui sol o no es vengui. És conscient de la influència que té en el sector? - Intento no pensar-hi, la veritat. A mi qui em paga el meu sou és el subscriptor de Wisconsin que paga 100 dòlars a l’any per veure que dic jo dels vins. Què és una persona que té un interès i intento recomanar-los i explicar-los. Tu t'has de calibrar amb el paladar de la gent... Si ho pots fer, és quan la meva opinió té valor. No vivim de la indústria del vi i per això som independents. De fet jo tasto a etiqueta vista i si puntuo malament o com no s’esperaven, d’algun celler em deixen de parlar. Faig el que trobo i dono sempre la meva opinió. I el que dia que no pugui fer-ho, plego.
- Què busca en un vi? - El que valora Parker en general és la diversitat i l’estil propi, però no hi ha un "estil Parker". I a mi personalment m’avorreix que tots siguin iguals. Els vins han d’explicar coses, d’on venen, la seva història...
- Aleshores valora especialment l’originalitat?
- No necessàriament. M’interessa un vi original si m’agrada, si em sorprèn, però també m’interessa aquell que fa sempre el mateix vi però que cada any intenta fer-lo millor i s’hi posa i s’hi esforça. Aquesta gent no l’hem de perdre de vista. Al final és una qüestió d’equilibri. El vi convencional pot ser interessant, òbviament.
Fer vi és molt dur, no és una broma, i això s’ha de tenir en compte. Respecto moltíssim qualsevol persona que sigui capaç de fer vi encara que a mi no m’agradi. Costa molt. Hi ha gent que fa molta feina i en general es treballa molt per fer vi. L’equilibri entre la novetat i la bona feina m’interessa. Busco els que fan coses noves, m’agrada, però els que estan pencant per treballar el seu producte i millorar-lo també. Intento mantenir aquest equilibri.
- Com ho fa vostè per mantenir aquest equilibri?- Per tastar, l'entrenament i la pràctica és la clau. Però vaig una mica més enllà i intento entendre els vins. I demano sempre coses. De cada vi que tasto a l’elaborador li demano una fitxa. I a part de les coses bàsiques de l'anyada, de l'elaboració, de les varietats, de la vinya, que per cert és curiós veure com a vegades les mateixes vinyes envelleixen de 5 en 5 anys d’un tast a un altre (riu), una de les primeres preguntes què faig és: "Què és el que pretén?". A més, a mi m’agrada anar a la vinya. Als cellers no tant perquè són tots iguals, però la vinya sí i sobretot fer fotos. D'un amic amb qui viatjava quan era jove que és fotògraf amb els temps vaig aprendre a copsar aquells moments especials que expliquen moltes coses. M'agrada fer fotos. Per això els meus articles sempre en tenen moltes.
- Pel que fa a les varietats li dona valor al debat sobre la recuperació de les autòctones?- Hi ha d’haver de tot i no s'ha de ser taliban. A vegades vendre un vi d’una varietat determinada és vendre un territori i a vegades no. A Rueda se n'han adonat d'això perquè fins ara venien verdejo, quan en realitat el verdejo de Cuenca també ven i no és Rueda. La singularitat és important. Però per altra part, hi ha per exemple, cabernet plantat a algunes denominacions catalanes fa 100 anys que ha evolucionat i això és nota. Al final, el mercat el que vol és l’originalitat perquè si fas el que fa tothom no podràs competir. A mi si em donen un vi de no sé on però que sembla d'un altre lloc, encara que sigui bo, a mi no em quadra. Si l'etiqueta diu Penedès, xarel·lo, 2013 això és el que hi vull trobar. Però un vi no és millor o pitjor en funció de la varietat. Hi ha una mica de talibanisme amb això de les varietats. Un vi no serà més bo per ser d'una varietat recuperada ni per ser vell serà més bo... Hi ha lloc per tot i el més divertit és la diversitat. El que em fregeix i per mi és el més avorrit del món és que tot sigui igual. Em fa enfadar...
- La diversitat, la personalitat, obre la porta a nous consumidors?- I tant que sí! És quan realment descobreixes que els vins de llocs diferents són diferents, quan surt la personalitat dels llocs, quan tens ganes de descobrir-ne de nous perquè saps que potser et trobis coses diferents. És per això que els que ens agrada el vi comencem a pensar a anar més per sota de les denominacions d’origen, perquè són vins amb relat, són d’aquell poble o d’aquella zona, perquè el territori és com és. Clar que aquí construir això que tenen, per exemple, a la Borgonya ens portarà dues generacions... El sistema de les DO està mogut pel volum i el que mana és el que ven més...
- Però aquest relat del vi no sempre és comunica gaire bé, no ho troba?- No comuniquem gaire bé, és cert. I d’això en tenim la culpa una mica tots. És que a vegades ho fem tot massa transcendent. Vaig anar a una jornada de portes obertes al celler d’un amic i hi havia penjat uns cartells de "prohibit corbates" és que perquè necessites una corbata per tastar un vi?... Bé, per això i per moltes altres coses. S’ha de simplificar tot i fer-ho molt més accessible. Ja sé que és molt fàcil dir-ho i difícil de fer. Però és que s’ha perdut l’espontaneïtat del vi. “No bec vi perquè no hi entenc, però ningú diu no menjo carn perquè no hi entenc, hem perdut de vista que el responsable del vi és qui l’ha fet i no qui el pren... Segurament això ve d’enrere, del "vino peleón", del borratxo del poble que inevitablement bevia i perquè era el més barat..., i tot això queda en la memòria col·lectiva. Si hi afegim contraetiquetes del tipus "aquest vi ve dels millors raïms de les nostres millors vinyes"...jo sempre em pregunto i amb els raïms dolents que en fan?
- I a la gent jove com li expliquem el vi?- És la pregunta del milió. A Argentina la gent jove en pren i a Copenhagen i a Sant Francisco... Jo crec que això un dia arribarà aquí però com una moda, tipus la del gintònic i funcionarà i quan passi a la gent del vi se’n quedarà cara de tontos i direm “què ha passat? Què hem fet malament? És que clar, jo a vegades vaig a tastos que penso, no m’estranya que a la gent jove no l’interessi perquè això no pot ser més caspós...
- Vostè publica cada dos mesos la seva opinió sobre 600 vins i els puntua. Com ho fa?- Sóc una mica lent, vaig a 10 per hora, (riu). Tasto de mitjana, 10 vins en una hora. Normalment els agrupo per cellers i a mesura que vaig tastant vaig escrivint el que en penso tal i com s’ha de publicar en anglès. Tinc molta feina i si no ho faig així no arribaria. I en el mateix moment ja els puntuo. Els vins tops, els que veig que estan a dalt de tot els torno a tastar i finalment ajusto les puntuacions. Tinc una escala mental. I en funció d’això i sempre comparant vaig posant el número. Hi ha gent que es pensa que el número surt sol, però és un procés. Tinc una escala mental, sóc enginyer i molt estructurat, i en funció d’aquesta escala mental vaig ajustant i polint les puntuacions. Recordo perfectament els molt bons i els molts dolents. La resta, si no ho tinc molt ben apuntat, no ho puc recordar. Faig jornades de matí i tarda, com a qualsevol altra feina i tret de menjar, quan faig un descans entremig, fumo i prenc cafè. Sóc un tipus normal. I si un vi és dolent es nota de seguida, i si és bo, tres quarts del mateix. És que un vi de 100 punts Parker pràcticament fa que el cor se’t pari!
- Què en pensa que a Catalunya els vins catalans no siguin els més consumits?- Perquè hi ha riojitis, especialment a Barcelona, però també a la resta de l’Estat. I mira que fa anys que Parker ja deia que als vins de Rioja els hi sobrava fusta i ningú li feia cas...Ni a Catalunya ni a Espanya no hi ha una gran cultura del vi, perquè durant molts anys estàvem més preocupats per la subsistència. Estem a pàrvuls o primer d’EGB. És que aquí tot és molt recent. El Priorat, per exemple, que té un prestigi indiscutible a tot el món, es va reinventar al 89, és que fa dos dies! Si ho comparem amb Bordeus que van classificar els seus vins al 1855, la nostra història és molt recent. És que estem parlant d’una glaciació. Per fer canvis en el món del vi a vegades vol dir generacions. De tota manera a Catalunya s’està intentant trobar la diversitat i la singularitat de cada lloc, però clar, és un procés lent i tot just hem començat.
- Cap a on va el món del vi? A Catalunya i al món la tendència, i que quedi clar que això no vol dir que tothom faci el mateix, és a desprendre's de coses. A treure’s maquillatge. Hi ha una tendència a moderar els excessos. Abans pensàvem que "quant més millor" fruita madura, molta fusta, i aquests excessos s’estan moderant. La gent se n’adona que els vins no són tan pesats, se'ls beu millor, en consumeix més i per tant el celler ven més. És que abans hi havia vins que només d’obrir-los et pegaven un cop de puny i en un dinar i entre uns quants no et podies ni acabar una ampolla. Quan a un vi li treus tot el maquillatge apareix la seva personalitat i tots són més interessants.
- Què en pensa dels vins naturals?
M’agrada que la gent faci coses noves, que provi. Està bé qüestionar el que es fa sempre. Perquè és un revulsiu perquè el sector es mogui i ajuda a fer coses noves. Encara que s’equivoquin. Ara bé no es pot justificar tot. A mi el procés d'elaboració no m’interessa tant com el resultat final. El vi ha de ser bo, estigui com estigui fet. Està bé que es baixi el sulfurós, per exemple, perquè crec que és bo reduir la intervenció, però no hem de perdre de vista que el vi en estat natural no existeix. I si el resultat final no queda bé, per mi no hi ha justificació possible.
- I els que no en sabem tant com vostè, com distingim el que és moda que passarà i el que quedarà?- És que això no és feina del consumidor! És el que li deia abans. Miri. Cal explicar el vi, però no tornar-nos bojos. Per això l’enoturisme és tan important. Si t’agrada el vi i trepitges la terra i parles amb la persona que el fa es crea un vincle molt més fort que quan el compres a un botiga. Això és el que enganxa la gent i això fa que la gent tingui criteri. Una ampolla de vi és una foto d’un lloc i d’un moment que a més evoluciona amb el temps però la prova és senzilla. Agafi quatre ampolles de vi per un àpat amb gent i miri quina s'acaba abans. Això, al final, és el que compta!
Comentario de Wines Inform Assessors
Content de sentir opinions tan raonables
Wines Inform Assessors
Origen informació: Vadevi.cat
No hay comentarios:
Publicar un comentario